...un bon equip amb un nivell similar entre els seus integrants, de tal manera que no s'altera massa el conjunt quan hi ha canvis.
El partit d'ahir, bé. Com sempre vam defensar bé -ho demostra el fet que sent els que tanquem la taula, també som els que menys bàsquets en contra portem- Així doncs, per què som els primers per la cua? Com pot ser que jugant bé tinguem aquest nombre tan escarransit de victòries? Doncs perquè tenim un tir a cistella que fa pena i perdem primer els punts i després els partits.
El partit d'ahir va ser un bon exemple: mentre l'equip visitant va estar poc encertat en els tirs a cistella, com nosaltres, el partit anava igualat, fins i tot un punt per sobre el primer quart. Al començament del segon quart, quan els de Badalona van fer un canvi i aquest jugador va encadenar dos o tres encerts de 3 punts, la situació va canviar per a ells, mentre que nosaltres continuarem lluitant contra uns adversaris que es distanciaven per moments i contra la cistella que no engolia les pilotes que ens atrevíem a tirar.

I el marcador final no va fer justícia a un partit on els locals van plantar cara a un equip que en el partit d'anada ens va repassar ben repassats. Si la idea que portaven els de Barcelona era d'arribar, veure i vèncer, ben aviat l'Aecam va deixar clar que la victòria l'haurien de suar i que els dos punts no serien fàcils. I així va ser.
Després d'aguantar l’envestida del primer moment, els locals van cedir vint punts en el segon quart. Arribat quest punt tot apuntava a una altra derrota aclaparadora. Però al llarg de la tercera part es va girar la truita i la renda de 20 punts es va convertir en 3. Els nostres estaven dins del partit.
La cosa es posava emocionant i els nervis començaven a aparèixer en la banqueta visitant. Però, una falta personal al motor de l'equip en aquells moments -inexistent segons ell, segons el públic local i segons la banqueta local- va propiciar un moment de ràbia en aquest jugador i una altra personal, més que previsible, el va deixar fora del partit.
A partir d'aquest moment els visitants es van recuperar poc a poc i van esgarrapar uns quants punts fins a deixar el marcador 66 a 80. Així és el bàsquet.

No acaba de sonar la flauta, i no es que juguem malament, sempre ens falta aquella mica de punteria, un xic de sort...
Aquest ha estat el segon partit que tot i jugar força bé no acabem de resoldre perquè en algun moment tenim una petita davallada que després és impossible de recuperar. Aquesta és una categoria on la irregularitat al llarg dels partits vol dir diferència no recuperable en el marcador. Ens va passar amb el Granollers a domicili i ens ha tornat a passar en la pista del Montgat avui. Necessitem concentrar-nos en el joc i començar a creure que nosaltres també podem: Yes, we can!

Sí, és del tot veritat que l'àrbitre no va ajudar, que va deixar que el joc s'embrutís minut a minut, però hem d'assumir que no vàrem estar encertats, que el percentatge de tirs, lliures i no, a cistella -segurament el pitjor fins ara- va ser penós i que l'únic responsable de tot això és un equip massa irregular que darrerament sembla estar pujat en una muntanya russa de la que no sap baixar.
En resum, dos punts deixats escapar a la capital del Maresme, dos jugadors lesionats i la sensació de que necessitem treballar molt més.

Avui sí. Avui, a més a més, coincidim banqueta i espectadors. Un partit rodó on els nostres han anat creixent segon a segon davant un visitant lluitador que ha arribat a Santa amb ganes d'emportar-se els dos punts cap a ciutat.
Després d'un tímid començament, on tots dos equips han posat d'amunt la pista les seves intencions, els espectadors hem pogut gaudir de quaranta minuts de bon joc només enfosquits per la lesió d'en Jordi i els desafortunats comentaris d'una espectadora que la posava en dubte -aquesta senyora necessita millorar en empatia-.
Tot i haver tingut una avantatja de fins a 20 punts, al final un 70 - 59 és el que passarà a l'acta del partit. Arbitratge discret i en certs moments insegur per a tots dos equips.

Tercer partit i no aixequem cap. Només hem necessitat deu minuts per deixar-lo escapar . Deu minuts escassos per demostrar que som capaços de viatjar a Bàbia i instal·lar-nos en aquest bonic país un assolellat dissabte pel matí. I es que el primer quart ha estat la clau del partit. Tot un quart on nosaltres hem estat desapareguts. Desgavell que l'equip visitant ha aprofitat per distanciar-se uns 15 punts en el marcador i que després han costat molt de rebaixar. Espessos davant d'un adversari ràpid, que ha posat ganes i amb molt bon tir de tres punts, però, segurament, el més assequible que hem tingut fins ara. Final emocionant amb victòria merescuda de l'equip visitant (61-63).

I bonica utilització de l'Estació del Nord com a poliesportiu. Bonica també la matinada per anar a jugar el segon partit d'aquesta fase regular. La que no ha set tan bonica és la derrota que els de Santa hem patit davant d'un Roser agressiu i ràpid que no hem sabut aturar més de dos parts. Com ja és habitual en els nostres la baixa afectivitat en els tirs lliures també ha ajudat a que els de Barcelona s'allunyessin cada cop més fins a el resultat final de 97 - 50. Tots sabíem que el partit era complicat i l'adversari dur, però ens ha faltat convenciment, força i efectivitat en una pista amb un bonic mural.

Aquesta tarda freda de dissabte hem assistit a un emocionant partit entre els seniors de Santa i els de Lloret. Un partit que ha necessitat d'una pròrroga per decidir quin dels dos equips s'embutxacava els dos punts.
Hem vist en acció al míster del nostre conjunt en acció i hem patit fins a l'ultim moment ja l'avantatja de dos i un punt saltava d'un equip a l'altre en el marcador i posava dels nervis al públic assistent en les grades.
Tot i l'emoció cal afegir que en certs moments, molts, la precisió en els tirs també deixava molt que desitjar.
Final feliç pels locals que han estat més encertats en els darrers moments i satisfacció pels seguidors de l'AECAM que han obsequiat als jugadors amb una forta ovació.